Tens divuit anys, ets de camí a l’aeroport per agafar un avió i posar rumb cap a Barcelona. El teu pare t’acompanya en cotxe. Mires per la finestra i veus passar en imatges la teva infància: la primera càmera fotogràfica, el primer vídeo enregistrat, el grup de teatre del qual formaves part, el primer relat que escrigueres. I penses que tot allò no ho vols oblidar.

Et gradues en cinema i audiovisuals i t’especialitzes en direcció d’art. Descobreixes que el món audiovisual és infinit, que queda molt camí per explorar, però un dia t’adones que no t’acaba d’omplir. Tornes a casa, a les teves arrels, per retrobar-te. Formes un grup de teatre d’adolescents. N’escrius un guió, els hi ajudes a crear i interpretar el personatge, construeixes el decorat i et fascina tant el resultat que, decideixes que en vols més.

Un dematí et despertes, mires l’agenda, i tens un buit. Ara sí, decideixes fer allò que fa molt que vols fer, però mai trobes el moment: una pàgina web. Intentes escriure un resum dels deu darrers anys – Deu, ja! –.  Penses en tot el que has fet, en tot el que has après i creus que és insignificant en comparació amb tot el que vols fer i aprendre.

T’entra un sentiment d’enyorança al recordar la primera vegada que vares entrar a fer una classe de teatre a un col·legi públic. Recordes aquells infants que, només amb tres anys, jugàveu a fer  teatre; ara són adolescents i continuen al teu costat. Penses, també, amb tots els grups d’adults i també de persones majors, que t’han acompanyat tots aquets anys i al igual que tu, han aprés a estimar el teatre. Repasses els més de cinquanta guions que has escrit i centenars de decorats que has construït i penses... això no acaba aquí!